El constructivisme es va concebre per primera vegada l’any 1913 a Rússia quan l’escultor Vladimir Tatlin, durant el seu viatge a París, va descobrir les obres de Braque i Picasso. Quan Tatlin va tornar a Rússia va començar a produir escultures de conjunts, però deixant de banda qualsevol referència a matèries concretes o temes. Aquests treballs van marcar l’aparició del constructivisme. Així doncs, aquest nom no descriu un moviment artístic pròpiament dit sinó més aviat una tendència en els camps de la pintura, l’escultura i el lligam entre artistes i l’arquitectura i les arts aplicades. Es va allargar fins a la dècada de 1940.
Retrat de Tatlin.
El constructivisme es refereix a l’optimisme, a l’alleujament de la no representació, a l’escultura, la cinètica i la pintura. Els artistes no creien en les idees abstractes, per això van tractar de vincular aquest art amb idees concretes i tangibles. Igual que la resta de moviments moderns que van sorgir al voltant de la 1a Guerra Mundial, el constructivisme era idealista i anava a la recerca d’un nou ordre en l’art i l’arquitectura preocupant-se dels problemes socials i econòmics. Els artistes volien fer palesa la idea que el paradigma d’obra d’art no gira al voltant de les “belles arts”, sinó que posen l’èmfasi en que sovint l’obra d’art més valuosa la descobrim en els matisos de “l’art pràctic” reflectint l’home i la mecanització en un procés estètic.
L’art del constructivisme va ser un invent de l’avantguarda russa que va acabar trobar adeptes a tot el continent. Els artistes que el desenvolupen són essencialment joves russos que intenten plasmar en els seus propis termes les idees d’art modern. Ells són els representants d’aquest art que es va manifestar sobretot en tres dimensions i que va estar sovint molt lligat a les creences del proletariat. La teoria del constructivisme deriva del suprematisme rus, del neo plasticisme holandès (De Stijl) i de la Bauhaus alemanya. Precisament, Alemanya va ser el lloc amb més activitat constructivista de fora de la Unió Soviètica, concretament a la Bauhaus de Walter Gropius que simpatitza amb el moviment igual que altres centres de París, Londres i els EEUU.
En l’art constructivista les formes són sovint geomètriques, deixant de banda les interpretacions experimentals i emocionals de les peces. Així, les formes amb un significat universal eren més pròpies d’aquest moviment que les subjectives o individualistes. L’obra d’art constructivista es descompon en els seus elements més bàsics.
